Clavets a la paret, el signe Rossinyol,
el signe Cadernera, noms d'un batec, d'un crit,
o l'Estornell, el passatger dels boscos,
una claror d'imatges en un moment verbal:
la llum en simulacre, el so del mot fet mot. Hem dit la tarda groga
o la caputxa de l'hivern, la conca
de plom del riu que esmola el glaç del cel,
la desafecció del mot i el món visible:
diem mots, però no diem el món. Impur, el vespre ens crida
amb un penell de llum al cel strangulat de vermelleses,
la cacera dels signes i dels mots falconers.
I ni tan sols de signes vivim: del so dels signes,
no la vida del mot, sinó la pell del so.
L'entelament del món a l'obaga dels mots.
El vendaval. Barcelona: Edicions 62, 1988: 65