SISTEMES

La poesia és

un sistema de miralls

giratoris, lliscant amb harmonia,

desplaçant llums i ombres a l'emprovador: per què

el vidre esmerilat? Com parlant ­de conversa

amb les tovalles i música suau­ jo et diria, estimada,

que aquest reflex, o l'altre, és el poema,

o n'és un dels aspectes: hi ha un poema possible

sobre la duquessa morta a Ekaterinenburg,

i quan es mou el sol vermell a les finestres, jo recordo

els seus ulls blausS No ho sé n'he passat tantes, d'hores,

als trens de nit, tot llegint novel.les policíaques

(sols a la casa buida, obríem els armaris),

i una nit, anant cap a Berna, dos homes es besaren al meu departament

perquè era buit, o jo dormia, o era fosc

(una mà cerca l'altra, un cos l'altre)

i ara gira el cristall

i amaga aquest aspecte: el real i el fictici,

la convenció, és a dir, i les coses viscudes,

l'experiència de la llum als boscos hivernals,

la dificultat de posar coherència ­és un joc de miralls­,

els actes que es dissolen en la irrealitat,

els àcids que envaeixen velles fotografies,

el groc, la lepra, el rovell i la molsa que esborren les imatges,

el quitrà que empastifa les cares del nois amb canotier,

tot allò que una tarda morí amb les bicicletes,

cromats vermells colgats a les cisternes,

a càmara lenta els cossos (a l'espai, com al temps) sota les aigües.

(Enfosquit com el fons d'un mirall esberlat, l'emprovador

és l'eix d'aquest poema.)

Obra Catalana Completa. Poesia. Barcelona: Edicions 62, 1995: 110.